miércoles, 31 de diciembre de 2008

La morralla (4ª entrega)


Ma mare fregint la morralla
Altres ocasions eren els caragols. De caragols marins n’hi ha un fum, però d’entre tots els caragols sobreeixien, potser per la seua rara presència, i per suposat, per la seua innegable bellesa, aquells caragols anomenats “porcelanes”, que eren uns animalius amb una closca ocre lleument jaspiada i lluenta com la porcellana i que ma mare guardava com si foren joies.



Una pocelana


Altres caragols marins interessants eren els bussos. És a dir, “el caracol ermitaño” que es diu en castellà. Mon pare, mentre jo tractava de fer eixir al “ocupa” d’aquella closca tota plena d’organismes marins, em contava l’atzarosa vida d’aquell animaliu de tendre i vulnerable cos, que naixia sense cap protecció i havia de cercar entre les deixalles naturals de la mar, alguna closca buida, antic habitatge natural de ves a saber quin tipus de caragol marí, que se li acoblara al seu tamany. Perquè com que la closca era matèria morta i no creixia, i sí, el caragol llogater, aquest havia de buscar-ne una de més gran segons anava creixent. Val a dir que les closques, gairebé totes aquelles que contenen un caragol adult, tenen agarrada a la seua superfície una formació animal de la família de les actínies en forma de gepa que els pescadors del Grau anomenen “figa” que els fa molt característics a aquests caragols. Mon pare em contava que allò era un exemple molt clar de “simbiosis marina” (aquelles paraules les havia aprés en unes xerrades que van impartir uns biòlegs al “laboratori”) on l’actínia, amb els seus urticants filaments allunyava als possibles depredadors, i a canvi, el caragol transportava l’actínia arran de pis marí en busca de nous llocs on buscar-hi aliment. La “figa” era excel·lent per a donar gust a qualsevol brou marí. Sempre que es podia, a bord, el cuiner en posava un parell de bussos per a l’arrossejat que constituïa el ranxo. Per una altra banda, el caragol era perfecte per a un bon esquer. Moltes vegades, mon pare quan en pescaven de bussos, aquells que en sobraven per al ranxo, els guardava en un sac que ell mateix confeccionava amb trossos de xàrcia. Per a què els bussos estigueren frescos el millor era conservar-los vius. I ben bé que ho aconseguia això. Segons anava replegant bussos- perquè no se’n pesquen tots els dies, i quan se’n pesquen es poden comptar amb els dits de la mà- els anava ficant en la bossa que, amarrada amb un cordell a l’orla, estava submergida en la mar, per això els bussos no es morien, i quan en tenia prou els regalava a algun amic aficionat a la pesca de canya.

Un parell de bussos

També n’hi havia la “figa ta mare” (en castella, en algunes zones li’n diuen “mosquito”). Aquest graciós nom (el de “figa ta mare”), s’ha de dir ben prompte, és una denominació eminenment local. Les “figues de ta mare” són una mena de xicotetes cigales d’uns 5 ó 6 cm. sense cap importància en el mercat. Es tracta d’un insignificant animaló marí que de tant en tant hi apareixia entre els peixos que havia copat el bou. Feien més nosa que altra cosa, perquè, com molts dels crustacis i caragols menuts que el bou en el seu arrossegar indiscriminat pel fons marí s’engoleix, no tenien una bona eixida en la llotja, per això el pescador, quan està triant el peix, en veure una “figa ta mare” entre els molls, els lluços, les palaes... que són els peixos que enriquiran la pesquera, s’hi veu tentat de llançar-la directament per la borda. Si es reprimeix aquest primer desig, la “figa ta mare” anirà a la caixa de la morralla. A mi m’impressionaven les seues fines i llargues pinces. Però l’espectacularitat del seu nom era el que reialment més em cridava l’atenció. Mon pare m’explicava el perquè d’aquell nom. Aquest crustaci, que hem de tornar a dir que és molt poc apreciat en el mercat, de fet, com dèiem va sempre a parar a la caixa de la morralla, ni tan sols tenia nom allà a començament del segle XX en el Grau de Castelló. Va ser un xiquet d’uns déu ó onze anys que anava embarcat “de xiquet” en una barca de bou, qui va donar ocasió a ficar-li’l. La història va ser, si fa no fa així:

Una "figa ta mare"
Un dia qualsevol dels anys vint del segle passat, tot just els primers motors marins havien començat a rompre l’aire marí amb els seus metàl·lics renecs i a tacar el cel grauer amb llargs camins més negres que el carbó, una barca d’arrossegament acabava de xorrar. Damunt de coberta un pilot de peixos, moluscos, crustacis, algues... repixava sobre la humida fusta de la barca de bou. El xiquet, ulls oberts de bat a bat, escorcollava amb infantil curiositat un i cadascun dels animals marins que amb seques raneres de mort maleïen la seua sort. Gairebé ja coneixia el nom de tots els peixos i demés habitants de les aigües marines del Grau de Castelló. Peró de sobte, veu un crustaci menut, de llargues i espigades tenalles, que sembla haver-se quedat oblidat a un racó, com si no tinguera importància. No sap com es diu, i per tant desconeix si val la pena agafar-lo per a col·locar-lo en alguna caixa, perquè també se n’ha adonat de què molts i molts animals marins volen cap a la mar llançats a mans obertes pels pescadors. Aleshores, el xiquet, en veure que, mentre a coberta tots els mariners semblen força ocupats en el procés de triar el peix, sorgeix per l’escotilla del motor el motoriste, que, segons conta la “llegenda” grauera, es tractava del “Xato de Torra”, no s’ho pensa dues vegades i agafa aquell enigmàtic cranquet i li ho pregunta a ell: “sinyo Evaristo -que li diu l’ingenu aprenent de pescador, tot mostrant-li’l - que això com es diu?”, i al sinyo Evaristo, que havia eixit tot malhumorat del motor per a respirar una mica d’alé fresc i, per un moment, lliurar-se de les penalitats que li estava ocasionant aquell nou ingeni mecànic que no donava més que problemes, no li faltava més que la candorosa inoportunitat d’aquella pregunta. I amb un rampell contingut de ràbia, i sense mirar ni que fóra per un moment a l’insignificant crustaci, li contesta: “la figa ta mare!”. Gairebé tota la barcà es girà al contundent crit del sinyo Evaristo que tot seguit se’n tornà a dins de les entranyes de la barca a seguir lluitant contra el motor. I el pobre xiquet es queda tot parat amb un pam de nas, i amb el xicotet crustaci a la mà. Tots rigueren en veure’l així, i algú li digué tot fent-hi un acudit: “deixa eixa figa ta mare i vine a ajudar-nos a triar el peix”. I al temps que tots tornaren a riure, sense saber-ho, aquell anònim mariner acabava de ficar-li nom al crustaci en qüestió.

martes, 9 de diciembre de 2008

La morralla (3a entrega)





La llista d’animals marins que podrien aparèixer en la pica seria interminable, però em quedaré amb aquells que per una o altra raó, avui encara, em segueixen fascinant.
Allò amb que em sorprenia mon pare podia ser una petxina de nòvia (una concha de peregrino o vieira que se’n diu en castellà). Per esbrinar l’origen de tan joiosa denominació hem de viatjar en el temps cap enrere un grapat d’anys. N’hi havia un costum entre els pescadors del Grau -costum que va durar, si més no, fins els anys cinquanta o seixanta del passat segle, que val a dir de passada, que va ser en aquests anys quan l’antigor va anar donant pas a poc a poc a la modernitat, i usos ancestrals començaren a perdre’s- que consistia en què, segons em contava mon pare, quan un mariner pretenia a una xica, era preceptiu i molt significatiu, regalar-li una “petxina de nòvia”. Així és que si alguna vegada entre el muntó de peix n’apareixia una, el jove mariner saltava tot emocionat: “me la salve, me la salve” al temps que agafava la petxina que havia aparegut entre el pilot de peixos, i se l'arraconava. Aquestes petxines són molt saboroses i valen per a enriquir qualsevol brou, o simplement per a fregir-les; però a mon pare, i a mi, com

més festa ens feia era ficar-la al foc tot fent-hi servir la seua closca com a paella natural.
De vegades el que em cridava l’atenció eren un parell de llimes. Sempre m’han impressionat les llimes. Aquest animal marí no té forma d’animal, guarda l’aparenç

Un pessic
a d’una estranya roca arrugada de color marró, i de tova textura. Per menjar-se la llima no cal cuinar-la, simplement s’ha de tallar amb un ganivet per la meitat, i aleshores eix una cosa groguenca i gelatinosa, que s’hi xupla, més amarga que la fel, i que a mi mai m'ha agradat, però a mon pare sí que li agradava, i s’ho menjava allí mateix a la cuina, a manera d’aperitiu.
El pessic era un altre dels animals marins que em causaven admiració. Aquell monstruós crac, gran com el puny, de tonalitat pàl·lida, clapejat per unes diminutes taques rogenques que cobrien la seua forta cuirassa, i armat de dues paoroses tenalles, era espectacular. Aplegava a casa encara viu, però amb les constants vitals força minvades. Tot i això, les seues serioses pinces eren perilloses. Mon pare l’agafava amb professional seguretat i li separava la cuirassa on eren les temudes tenalles, i aleshores la boca del cranc quedava descoberta, i desprotegida, llavors, jo li ficava fent-me el valent, un grapaet de sal a la boca, i immediatament començava aquell animaló a fer bombolles. I jo el mirava triomfant, com si hagués vençut en una imaginària batalla.
N’hi havia un peix, el gall, que sempre que en duia m’ensenyava les seues dues taques que té aquest peix a cada costat del cos, i mon pare el prenia ficant-hi els dits índex i polze en les misterioses taques negres, i el peix quedava perfectament pres. Mon pare em feia notar –i era veritat- que l’única manera d’agafar-lo sense que s’esvarés era col·locant-hi els dits exactament damunt d’aquelles dues enigmàtiques taques. L’explicació era clara. Aquell peix era miraculós. Les taques no eren taques, sinó que allò eren les empremtes sagrades que hi van deixar els dits de Sant Pere. Amb greu posat, m’explicava que un dia de mal temps i escassa pesquera, el patró dels pescadors va agafar aquest peix, justament aquest, el gall, i mostrant-lo al cel, digué a manera de lament, aquestes lacòniques paraules: “pobre pescatorum”, i després el va tornar a coberta. I els senyals dels dos dits del deixeble de Crist s’hi
Un gall
van quedar impresos per a sempre en el cos del gall com a santificades empremtes que li recordarien als pescadors la seua humil condició. I mon pare, tot cerimoniós, postil·lava dient que semblava cert que aquelles paraules les va dir dues vegades, “per això els pescadors som tan pobrets”, em deia, i tot seguit rematava... “adona’t tu si ho haguera dit tres vegades...”, i jo mirava les taques del gall com si foren autèntiques relíquies...un peix tocat per Sant Pere, ni més ni menys...

lunes, 24 de noviembre de 2008

La morralla (2a entrega)

Un plat de morralla encara sense netejar.


Jo recorde de menut, allà que es feien les cinc de la vesprada, que començava a veure pels carrers del Grau homes vestits de fosques robes, cendrosos, apagats, cansats, bruts, que venien del moll amb el seu rutilant “saquet o poalet de la morralla” penjat del braç. Tard o d’hora un d’ells seria mon pare.
Quan mon pare aplegava a casa, el primer que feia era anar a la pica i buidar-hi el seu “saquet de la morralla”. Inmediatament una penetrant i agradable flaire a mar i a peix fresc s’escampava per tota la cuina. Eixe plaent record olorós forma part de la meua vida i no puc evitar de recordar-lo amb nostàlgica emoció. Ma mare, com qui no fa la cosa, s’arrimava a la pica i pegava una ullada al peix que havia caigut al fons de la pica, per fer-se una idea del sopar, però més que res, per veure si calia apartar-ne algun per al dinar de sendemà, que tot s’ha de dir, poquets dies no n’hi havia quelcom entre la morralla que li puguera arreglar el dinar de demà o de despús-demà, com ara un rafet, una rata, una aranya, i una escorpa per a un “arrossejat”, o uns crancs, un rapet i unes galeres per a donar gust a un arròs caldós...


"Peludetes en randa", peix que sol estar sempre entre els anònims peixos de la morralla

Totes les nits per al sopar, com aquell qui posa una ensalada al mig de la taula, ma mare en ficava el plat de morralla fregida. Era, diguem-ne, un plat secundari, ni molt menys el plat fort del sopar. Tot i això, però, un sopar sense morralla hagués estat un sopar tan trist que no haguera sigut un veritable sopar. Sortosament, eren moltes les vegades que n’hi havia entre la morralla algun exemplar que ben bé es podia convertir en el plat principal del sopar. I és que, la veritat siga dita, sempre enmig de la morralla sobreeixia algun exemplar que superava aquesta categoria, com ara una sepieta, uns calamarets, uns polpets, un rapet, una mòllera, uns llucets, algun moll o lluç ”tocats” (amb alguna imperfecció que els faça inservibles per a la venda) que li arreglava el sopar a ma mare.
A banda del vessant merament culinari i pràctic d’aquell moment en escampar la moralla a la pica (la qual cosa, ja ha quedat dita, era responsabilitat de ma mare), també n’hi havia el toc festiu de veure entre la morralla altres habitants de les aigües castellonenques. I ací hi intervenia mon pare. Pobladors del món de la mar a qui ell dotava de qualitats que responien amb paternal complicitat a les preguntes que la meua fèrtil imaginació de xiquet li formulava.
Ara, infinitament lluny dels innocents i màgics (perquè ho són) temps infantils, amb una cinquantena d’anys a la meua esquena, enyore aquells prodigiosos moments. El temps és un implacable assassí del present, però a la vegada esdevé un insaciable nodridor del passat. El temps alimenta els records. I des de la llunyania temporal arriben clars i diàfans aquells remots episodis de la meua vida.

sábado, 15 de noviembre de 2008

La morralla (1a entrega)


Una caixa de morralla



La paraula morralla en el seu sentit literal vol dir peix menut d’escassa categoria comercial. En el Grau de Castelló, però, caldria matisar i filar prim. Perquè, tot i que en la caixa de la morralla gairebé tot el peix que n’hi ha és menut, la morralla no sempre és peix xicotet. Això d’una banda, i, per una altra banda, el peix xicotet no sempre és morralla. En aquest darrer cas tindríem el mollet, el llucet, el calamaró, el sepionet, o el polpet, que són peixos menuts, que encara no han arribat a la talla d’adult, però que tot i això no s’hi poden ficar de cap de les maneres en la morralla, perquè tenen una categoria comercial molt superior. I pel que fa al primer cas, val a dir que n’hi ha peixos grans –més bé hauríem de dir peixos adults- que sempre van a parar a la caixa de la morralla degut al seu baix preu. En aquest cas estaria l’esparralló, la sucla, la boga, el soldat, la peluda en randa, el burro... i uns quants més. Cal considerar també que n’hi ha uns altres espècimens que trobem en la morralla de xicotets, que en fer-se grans –i en pescar-se’n prou per a omplir una caixa-, tenen caixa pròpia i, segons el cas, es paguen una mica més. És el cas de les galeres, les llistes, els serranos, els sorells, les caballes, els crancs, els pagells, l’aranya, la rata, el cabut, el biret... però n`hi dos casos, la mòllera i la peluda, que de menuts van a la morralla, i en fer-se grans, el seu preu canvia tant que apleguen a ésser de les caixes millor pagades.
És clar que en aquest apartat no anem a tractar tots els peixos que poden tindre cabuda en una caixa de morralla perquè en poden arribar a haver-ne moltíssims. Ficarem només els més populars, els més abundants, o els més curiosos.



El saquet de la morralla

Una altra accepció de la morralla és aquella que té a veure amb allò que se’n coneix entre la gent del Grau com “el saquet de la morralla”, que és el peix que tots els dies rep cadascun dels mariners del bou per a emportar-se’l a sa casa. Aquest peix es nodreix totalment de la caixa de la morralla, d’ací el seu nom. Abans, el mariner feia servir un saquet de tela per a ficar-hi la seua ració de morralla –per això el títol d’aquest capítol-, però a partir dels anys 70 del passat segle, el poalet de plàstic va anar guanyant terreny al saquet de tela fins a fer-lo desaparèixer completament. La morralla, doncs, vindria a significar tot el peix que un pescador se’n du a casa després de cada jornada, i que com veurem després, aquest peix, contràriament a com dèiem més a dalt, no sempre ve tot de la caixa de la morralla.
Quan les barques de bou xorren i els mariners trien el peix, cada exemplar va a la seua caixa. N’hi haurà caixes més plenes i altres, més buides, això és inevitable, però n’hi ha una, que és la de la morralla, que sempre es tindrà cura de deixar-ne una porció, més o menys gran, segons la barcà (la tripulació), que no anirà a la venda, sinó que en serà per als mariners. Així és que la caixa de morralla que anirà a la subhasta serà aquella que queda una volta s’ha omplit la caixa de morralla per als mariners. Aquesta caixa es guarda a un lloc de la nevera, a banda del munt de caixes que van a la subhasta.
Barca de trasmall descarregant la pesquera al moll

En arribar a port i descarregar tota la pesquera a terra, un mariner trau una solitària caixa que n’hi ha apartada a un racó de coberta i l’aboca damunt la tapa de la nevera de la barca. És una caixa de morralla. Aquella que havien reservat per a repartir-ne entre la barcà. Un pilot de peixos queden davant del pescador. Sense cap preàmbul, amb les seues gruixudes mans els amuntega i fa tants muntonets com mariners són a bord. Una vegada ha comprovat amb una rutinària mirada que les parts són si fa no fa iguals, dóna mitja volta i se’n va a acabar els seus darrers quefers de la jornada. Segons s’arrimen els mariners a on estan disposades les particions de la morralla cadascun agafa un dels muntonets i se’l posa dins del seu “saquet (o poalet) de la morralla”, on potser, ja n’hi ha algun altre espècimen. Seria el cas d’algun polp, o algun rap no massa gran, o una rajà, o una vaca tremolaora, un grapaet de cabuts, o de galeres, o sucles... és a dir, peix de poc valor... i per això no és cap problema que el pescador s’ho emporte a casa junt amb la seua ració de morralla. El mariner que ha fet les particions de la morralla serà qui agafe l’últim dels muntonets.
En casa d’un pescador mai falta el peix. La seua presència és tan inevitable com el pa que es compra cada dia. Si va al fanal allò que mai no en faltarà en sa casa serà la sardina o l’aladroc. Si va a la xarxa (el trasmall o el palangre) seran els peixos de platja els que s’endurà a casa (un grapadet de mabres, o de corballs, alguna donzella, o serranos, pagells...) i si està enrolat en una barca d’arrossegament (de bou) tots els dies tindrà la seua ració de morralla.

sábado, 1 de noviembre de 2008

Un poc d'història (a manera d'introducció) 3a entrega



històries de pirates

Val a dir que antigament la costa era un lloc força perillós per a viure; el perill no venia precisament dels temporals, sinó de la pirateria, vertadera causa aquesta de què els pescadors castelloneros no decidiren deixar el nucli urbà de Castelló on vivien pràcticament tots en l’actual carrer Peixcadors (el nom del carrer no necessita explicació) fins que el problema de la pirateria quedara resolt definitivament. L’última incursió de la pirateria, segons refereix Juan A. Balbas en la seua obra “Casos y cosas de Castellón” publicada l’any 1884, va tindre lloc el dia 1 d’abril de 1800. Aquell dia va aparèixer pels voltants de la platja de Castelló una embarcació que va fondejar a pocs metres de la platja. Mentre els mariners estaven acabant les seues tasques, aquell vaixell, que resultà ser un vaixell de pirates anglesos, va tirar a l’aigua dues llanxes, que davant del paor dels pescadors, arribaren a la vora de la platja totes plenes de pirates armats fins a les dents. Es va desencadenar una lluita on, fins i tot, es van sentir trets. A la fi els pirates van fer fugir als mariners castelloneros. En tant els pirates prenien tot allò que trobaren allí en la platja, -només un carregament de blat que feia poc s’havia desembarcat en la platja-, els pescadors varen donar la veu d’alarma, i el canó de la torre del Grau va començar a disparar contra els pirates, mentre que dues llanxes canoneres es feren a la mar en busca dels pirates. Els anglesos van contestar al foc amb foc, i en veure’s perduts, van encendre totes les barraques dels pescadors que van trobar i van apretar a córrer fins les seues llanxes que tenien varades a la platja. Al poc de temps, els pirates ja en el seu vaixell, prengueren proa cap a fora, però la cosa no va acabar així, dos pirates, per descuit, no van ser prou llestos i es van quedar en terra, tot i agafar una barqueta d’uns pescadors que n’hi havia a la platja, no pugueren aplegar al vaixell dels seus sequaços que els va deixar a la seua sort. En veure’s perduts, els facinerosos van mamprendre rumb cap a Benicàssim. Allí arribaren sense cap problema, deixaren la barqueta a la platja i s’endinsaren en les muntanyes del Desert, però van ser descoberts i els van prendre en el barranc de Miravet. Els dos bandits van declarar que pertanyien a un vaixell anglès que havia eixit de Gibraltar per a entregar-se al pillatge, i que ells eren l’u italià i l’altre de Sevilla. La sort que corregueren tots dos la podem suposar, però el document no hi fa referència. La veritat és que açò va ser un punt i final. Ja mai més es té constància de què hi hagués cap atac de la pirateria a les costes de Castelló. Una vegada resolt el problema dels pirates, i deixant passar un temps prudencial, la qual cosa arriba pocs anys després d’acabada la “guerra del francès”, entre unes coses i altres allà al 1820, alguns pescadors de Castelló decidiren quedar-se, al graó. Eixos podem considerar que són els primers grauers.






















sábado, 11 de octubre de 2008

Un poc d'història (a manera d'introducció) 2a entrega


Dos aspectes del Camí Vell de la Mar


ELS CAMINS PER ANAR A LA MAR

L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar, més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar. Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó, ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou l’única via que unia el Grau amb Castelló.
Molt després, ja en l’any 1847, essent governador civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou; en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals. Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva). Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un caràcter més aviat de carretera que no de passeig. Si afegim que en l’any 1891 comença la construcció del port amb el continu augment de mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll, per tal de facilitar el transport de mercaderies.
L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.

miércoles, 1 de octubre de 2008

Un poc d`història (a manera d'introducció)

(1a entrega)




NATURALESA DEL GRAU DE CASTELLÓ



El "carrer de davant" a principis del segle XX

El Grau de Castelló va nàixer com a entitat urbana a mitjans del segle XIX. Fins aleshores, allí a on havia de nàixer el nucli urbà del Grau regnava salvatge la naturalesa.
Amb un poc d’imaginació podem recrear aquell indret. Es tracta d’un escaló arenós, o graó (d’ací ve el nom de Grau) que destaca entre la marjal i la mar. La marjal, profusament humanitzada, està salpicada d’alqueries dels castelloneros, i tota il·lustrada amb sèquies que, segons pareix, són herència dels moros. Més enllà de la marjal, ja vora la mar, n’hi ha un consistent graó de gairebé un quilòmetre d’amplària que cal travessar per arribar a la mar. En aquest graó no hi habita ningú, els únics signes d’actuacions humanes són algunes elementals barraquetes que n’hi ha en la platja, enfront de la mar, totes amb sostre de senill, que han construït els mateixos pescadors per a guardar-hi els estris de pescar.




Una imatge del primitiu Grau on les barques veleres -a vela lla-
tina- dominen el paisatge. Estem a finals del segle XIX i les obres
del port de Castelló fa poquet que han començat. Aquestes vies
que es veuen en primer terme són les del tren de la pedrera que
des de la pedrera de les "Serretes" assorteix de pedres per a fer
les esculleres del naixent port.

El graó està ple de vegetació. No és, però, una vegetació que tinga res a veure amb el pinar que està al costat. No hi trobem formacions vegetals arborescents, més bé tot el contrari, allí el paisatge està dominat per jonqueres i mates d’escassa alçada i atapeïda consistència. És un lloc humid, que fora dels secs mesos estiuencs, apareix ple de tolls per l’efecte de les pluges. Pixavins, parots i mosquits revolotegen amb plena llibertat pel graó sense que ningú els moleste. Els graueros, més endavant, quan començarà la urbanització del Grau coneixeran a aquestes zones, encara no edificades i residu del passat, amb el nom de el quadro.


ELS PESCADORS CASTELLONEROS

El graó és un lloc de pas. Un lloc trepitjat només pels pescadors de Castelló que, per tal d’anar a la mar, han de creuar-lo. Però no hi es queden. D’una altra banda, val a dir que, allò d’anar a la mar per a prendre el bany, seria aleshores una rara extravagància que no deixaria de ser-ho fins a la segona meitat del segle XIX. Això vol dir que hem de pensar que la gent



Començament de les obres del moll de costa. Ací era on fins a
l'any 1971 estava el moll pesquer. La foto és del 25-1-02




de Castelló no anava mai a la mar si no era per necessitat. I que aquesta necessitat només la tenien els pescadors i els comerciants, que havien d’anar fins la platja a replegar, o carregar, segons el cas, les mercaderies que portaven els vaixells. La resta de castelloneros estaven molt millor a Castelló.
De vegades es veuen alguns mariners al costat de les seues barraquetes que, com ha quedat dit, ells mateixos s’han fet amb fusta de pins que han tallat del veí pinar (prèviament s’havia de demanar permís per a això), els quals estan enllestint les xàrcies, o estan disposant els peixos en els cabassos per a emportar-se’ls a Castelló a vendre'ls; uns altres estan polint les panxes de les barquetes que utilitzen per a pescar i que deixen a la vora de la platja; una forta pudor a brea ens diu que uns pescadors estan embreant la seua barqueta; contrastant amb l’aspra pestilència de la brea, un suau flaire de fusta fresca ve a entebeir l’aire, són uns calafats que estan donant-li forma a uns cabirons que un dia arribaran a ser una barqueta.
El futur Grau el creuen de quan en quan carros amb mercaderies, i gairebé tots els dies, els carros dels mariners arrossegats per aques; i també dones a peu que, amb un cabàs graciosament cenyit al maluc ple de peixos encara mig vius, van camí de Castelló. No s’estranye ningú d’això últim, doncs en aquell temps no era cap cosa fora del normal anar a peu de Castelló al Gau. De totes maneres tampoc suposava -fora del descans de no caminar- cap avanç de temps anar en carro, doncs els carros no arribaven mai a sobrepassar la velocitat del pas.

viernes, 26 de septiembre de 2008

Introducció


Aquest blog, tal com diu el seu títol, parlarà de peixos, de peixos del Grau de Castelló. Intentaré identificar cadascun dels exemplars que es pesquen al Grau sempre tenint en compte les ensenyances de mon pare. Mon pare va ser un pescador que va viure de la pesca des de començament del segle XX fins a les acaballes del segle. És doncs, per a mi, força emocionant veure i viure la història de cada peix des de la perspectiva d'un savi de la mar que ja no hi és entre nosaltres, però que m'ha contat a mi, el seu fill, durant tota la seua vida, mil i una vivències dels habitants de la mar grauera.

M'agradaria compartir amb vosaltres aquestes vivències meues.