La morralla (2a entrega)

Un plat de morralla encara sense netejar.

Jo recorde de menut, allà que es feien les cinc de la vesprada, que començava a veure pels carrers del Grau homes vestits de fosques robes, cendrosos, apagats, cansats, bruts, que venien del moll amb el seu rutilant “saquet o poalet de la morralla” penjat del braç. Tard o d’hora un d’ells seria mon pare.
Quan mon pare aplegava a casa, el primer que feia era anar a la pica i buidar-hi el seu “saquet de la morralla”. Inmediatament una penetrant i agradable flaire a mar i a peix fresc s’escampava per tota la cuina. Eixe plaent record olorós forma part de la meua vida i no puc evitar de recordar-lo amb nostàlgica emoció. Ma mare, com qui no fa la cosa, s’arrimava a la pica i pegava una ullada al peix que havia caigut al fons de la pica, per fer-se una idea del sopar, però més que res, per veure si calia apartar-ne algun per al dinar de sendemà, que tot s’ha de dir, poquets dies no n’hi havia quelcom entre la morralla que li puguera arreglar el dinar de demà o de despús-demà, com ara un rafet, una rata, una aranya, i una escorpa per a un “arrossejat”, o uns crancs, un rapet i unes galeres per a donar gust a un arròs caldós...

"Peludetes en randa", peix que sol estar sempre entre els anònims peixos de la morralla

Totes les nits per al sopar, com aquell qui posa una ensalada al mig de la taula, ma mare en ficava el plat de morralla fregida. Era, diguem-ne, un plat secundari, ni molt menys el plat fort del sopar. Tot i això, però, un sopar sense morralla hagués estat un sopar tan trist que no haguera sigut un veritable sopar. Sortosament, eren moltes les vegades que n’hi havia entre la morralla algun exemplar que ben bé es podia convertir en el plat principal del sopar. I és que, la veritat siga dita, sempre enmig de la morralla sobreeixia algun exemplar que superava aquesta categoria, com ara una sepieta, uns calamarets, uns polpets, un rapet, una mòllera, uns llucets, algun moll o lluç ”tocats” (amb alguna imperfecció que els faça inservibles per a la venda) que li arreglava el sopar a ma mare.
A banda del vessant merament culinari i pràctic d’aquell moment en escampar la moralla a la pica (la qual cosa, ja ha quedat dita, era responsabilitat de ma mare), també n’hi havia el toc festiu de veure entre la morralla altres habitants de les aigües castellonenques. I ací hi intervenia mon pare. Pobladors del món de la mar a qui ell dotava de qualitats que responien amb paternal complicitat a les preguntes que la meua fèrtil imaginació de xiquet li formulava.
Ara, infinitament lluny dels innocents i màgics (perquè ho són) temps infantils, amb una cinquantena d’anys a la meua esquena, enyore aquells prodigiosos moments. El temps és un implacable assassí del present, però a la vegada esdevé un insaciable nodridor del passat. El temps alimenta els records. I des de la llunyania temporal arriben clars i diàfans aquells remots episodis de la meua vida.

La morralla (1a entrega)

Una caixa de morralla

La paraula morralla en el seu sentit literal vol dir peix menut d’escassa categoria comercial. En el Grau de Castelló, però, caldria matisar i filar prim. Perquè, tot i que en la caixa de la morralla gairebé tot el peix que n’hi ha és menut, la morralla no sempre és peix xicotet. Això d’una banda, i, per una altra banda, el peix xicotet no sempre és morralla. En aquest darrer cas tindríem el mollet, el llucet, el calamaró, el sepionet, o el polpet, que són peixos menuts, que encara no han arribat a la talla d’adult, però que tot i això no s’hi poden ficar de cap de les maneres en la morralla, perquè tenen una categoria comercial molt superior. I pel que fa al primer cas, val a dir que n’hi ha peixos grans –més bé hauríem de dir peixos adults- que sempre van a parar a la caixa de la morralla degut al seu baix preu. En aquest cas estaria l’esparralló, la sucla, la boga, el soldat, la peluda en randa, el burro... i uns quants més. Cal considerar també que n’hi ha uns altres espècimens que trobem en la morralla de xicotets, que en fer-se grans –i en pescar-se’n prou per a omplir una caixa-, tenen caixa pròpia i, segons el cas, es paguen una mica més. És el cas de les galeres, les llistes, els serranos, els sorells, les caballes, els crancs, els pagells, l’aranya, la rata, el cabut, el biret... però n`hi dos casos, la mòllera i la peluda, que de menuts van a la morralla, i en fer-se grans, el seu preu canvia tant que apleguen a ésser de les caixes millor pagades.
És clar que en aquest apartat no anem a tractar tots els peixos que poden tindre cabuda en una caixa de morralla perquè en poden arribar a haver-ne moltíssims. Ficarem només els més populars, els més abundants, o els més curiosos.



El saquet de la morralla

Una altra accepció de la morralla és aquella que té a veure amb allò que se’n coneix entre la gent del Grau com “el saquet de la morralla”, que és el peix que tots els dies rep cadascun dels mariners del bou per a emportar-se’l a sa casa. Aquest peix es nodreix totalment de la caixa de la morralla, d’ací el seu nom. Abans, el mariner feia servir un saquet de tela per a ficar-hi la seua ració de morralla –per això el títol d’aquest capítol-, però a partir dels anys 70 del passat segle, el poalet de plàstic va anar guanyant terreny al saquet de tela fins a fer-lo desaparèixer completament. La morralla, doncs, vindria a significar tot el peix que un pescador se’n du a casa després de cada jornada, i que com veurem després, aquest peix, contràriament a com dèiem més a dalt, no sempre ve tot de la caixa de la morralla.
Quan les barques de bou xorren i els mariners trien el peix, cada exemplar va a la seua caixa. N’hi haurà caixes més plenes i altres, més buides, això és inevitable, però n’hi ha una, que és la de la morralla, que sempre es tindrà cura de deixar-ne una porció, més o menys gran, segons la barcà (la tripulació), que no anirà a la venda, sinó que en serà per als mariners. Així és que la caixa de morralla que anirà a la subhasta serà aquella que queda una volta s’ha omplit la caixa de morralla per als mariners. Aquesta caixa es guarda a un lloc de la nevera, a banda del munt de caixes que van a la subhasta.

Barca de trasmall descarregant la pesquera al moll

En arribar a port i descarregar tota la pesquera a terra, un mariner trau una solitària caixa que n’hi ha apartada a un racó de coberta i l’aboca damunt la tapa de la nevera de la barca. És una caixa de morralla. Aquella que havien reservat per a repartir-ne entre la barcà. Un pilot de peixos queden davant del pescador. Sense cap preàmbul, amb les seues gruixudes mans els amuntega i fa tants muntonets com mariners són a bord. Una vegada ha comprovat amb una rutinària mirada que les parts són si fa no fa iguals, dóna mitja volta i se’n va a acabar els seus darrers quefers de la jornada. Segons s’arrimen els mariners a on estan disposades les particions de la morralla cadascun agafa un dels muntonets i se’l posa dins del seu “saquet (o poalet) de la morralla”, on potser, ja n’hi ha algun altre espècimen. Seria el cas d’algun polp, o algun rap no massa gran, o una rajà, o una vaca tremolaora, un grapaet de cabuts, o de galeres, o sucles... és a dir, peix de poc valor... i per això no és cap problema que el pescador s’ho emporte a casa junt amb la seua ració de morralla. El mariner que ha fet les particions de la morralla serà qui agafe l’últim dels muntonets.
En casa d’un pescador mai falta el peix. La seua presència és tan inevitable com el pa que es compra cada dia. Si va al fanal allò que mai no en faltarà en sa casa serà la sardina o l’aladroc. Si va a la xarxa (el trasmall o el palangre) seran els peixos de platja els que s’endurà a casa (un grapadet de mabres, o de corballs, alguna donzella, o serranos, pagells...) i si està enrolat en una barca d’arrossegament (de bou) tots els dies tindrà la seua ració de morralla.

Un poc d'història (a manera d'introducció) 3a entrega

històries de pirates

Val a dir que antigament la costa era un lloc força perillós per a viure; el perill no venia precisament dels temporals, sinó de la pirateria, vertadera causa aquesta de què els pescadors castelloneros no decidiren deixar el nucli urbà de Castelló on vivien pràcticament tots en l’actual carrer Peixcadors (el nom del carrer no necessita explicació) fins que el problema de la pirateria quedara resolt definitivament. L’última incursió de la pirateria, segons refereix Juan A. Balbas en la seua obra “Casos y cosas de Castellón” publicada l’any 1884, va tindre lloc el dia 1 d’abril de 1800. Aquell dia va aparèixer pels voltants de la platja de Castelló una embarcació que va fondejar a pocs metres de la platja. Mentre els mariners estaven acabant les seues tasques, aquell vaixell, que resultà ser un vaixell de pirates anglesos, va tirar a l’aigua dues llanxes, que davant del paor dels pescadors, arribaren a la vora de la platja totes plenes de pirates armats fins a les dents. Es va desencadenar una lluita on, fins i tot, es van sentir trets. A la fi els pirates van fer fugir als mariners castelloneros. En tant els pirates prenien tot allò que trobaren allí en la platja, -només un carregament de blat que feia poc s’havia desembarcat en la platja-, els pescadors varen donar la veu d’alarma, i el canó de la torre del Grau va començar a disparar contra els pirates, mentre que dues llanxes canoneres es feren a la mar en busca dels pirates. Els anglesos van contestar al foc amb foc, i en veure’s perduts, van encendre totes les barraques dels pescadors que van trobar i van apretar a córrer fins les seues llanxes que tenien varades a la platja. Al poc de temps, els pirates ja en el seu vaixell, prengueren proa cap a fora, però la cosa no va acabar així, dos pirates, per descuit, no van ser prou llestos i es van quedar en terra, tot i agafar una barqueta d’uns pescadors que n’hi havia a la platja, no pugueren aplegar al vaixell dels seus sequaços que els va deixar a la seua sort. En veure’s perduts, els facinerosos van mamprendre rumb cap a Benicàssim. Allí arribaren sense cap problema, deixaren la barqueta a la platja i s’endinsaren en les muntanyes del Desert, però van ser descoberts i els van prendre en el barranc de Miravet. Els dos bandits van declarar que pertanyien a un vaixell anglès que havia eixit de Gibraltar per a entregar-se al pillatge, i que ells eren l’u italià i l’altre de Sevilla. La sort que corregueren tots dos la podem suposar, però el document no hi fa referència. La veritat és que açò va ser un punt i final. Ja mai més es té constància de què hi hagués cap atac de la pirateria a les costes de Castelló. Una vegada resolt el problema dels pirates, i deixant passar un temps prudencial, la qual cosa arriba pocs anys després d’acabada la “guerra del francès”, entre unes coses i altres allà al 1820, alguns pescadors de Castelló decidiren quedar-se, al graó. Eixos podem considerar que són els primers grauers.